Qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol…

Temps enrera, parlant de la web i les ONL 2.0, em vaig referir a un article de Tim O’Reilly. Aquest document mostrava una visió àmplia i profunda del moment tecnològic actual, així que el torno a aprofitar per a una segona reflexió.

Escrivia O’Reilly que avui en dia les empreses que desenvolupen aplicacions, especialment les que ho fan sobre la web, ja no segueixen de forma estricta el paradigma del “versionatge”, sinó que treballen de forma contínua, proporcionant noves funcionalitats permanentment.

Per entendre’ns: “abans” (1), una empresa que programava una eina X, en treia una versió 1; al cap d’un temps (normalment un o dos anys) en treia una versió 2 amb una sèrie de canvis i millores, etc. L’usuari era el qui decidia si volia actualitzar-se i quan volia fer-ho, tot instal·lant al seu ordinador la nova versió. Per contra, ara mateix, en les aplicacions web, ens podem trobar el cas que cada setmana Google, el banc o la intranet corporativa ens ofereixin noves eines, sense necessitat de distribuir físicament l’aplicació ni d’instal·lar res. L’usuari, simplement, decideix si vol fer servir o no aquestes noves utilitats.

Doncs bé, aquest canvi de paradigma de desenvolupament d’aplicacions podria ser aprofitat per les ONL per aconseguir una certa disponibilitat d’eines informàtiques amb més facilitat que no pas fa uns anys.

En el “versionatge”, normalment es requereix fer un ús intensiu dels recursos utilitzats. I més en el cas d’una ONL. Com que no sabem si tornarem a disposar del finançament que ara hem aconseguit, o si seguirem tenint a l’abast aquell voluntari expert, o si podrem tornar a trobar un bon moment per pensar quines són les nostres necessitats informàtiques, quan decidim posar-nos-hi solem acabar fent exercicis de gran exhaustivitat, per tal de preveure, ara que podem, totes les necessitats futures.

Això, que en altres casos pot ser molt interessant i convenient, en el cas d’un projecte informàtic ens pot dur a la desesperació, ja sigui perquè observem que el pressupost necessari per obtenir la carta als reis que hem escrit és del tot desorbitat, ja sigui perquè la implementació del document de cent pàgines dura tant que quan l’eina està acabada les necessitats ja han canviat, o els seus usuaris ja han perdut la motivació per a fer-la servir, etc. És més, fins i tot en el cas que acabem obtenint un producte, precisament per tota aquesta complexitat que haurem viscut, la seva posterior millora o evolució serà gairebé un miracle.

En canvi, en el paradigma web (ja sigui pel propi web públic com per intranets, aplicacions de gestió interna, etc.) les coses poden ser molt diferents. Amb relativament pocs recursos (econòmics, humans i/o temporals) podem tenir una primera versió senzilla d’una eina que permeti que siguin els mateixos usuaris els qui, amb l’experiència del propi ús, puguin anar definint les noves funcions a incorporar-hi. Això encara pot resultar més senzill si per una d’aquelles coses la nostra eina pot basar-se en algun dels recursos lliures de l’estil de Joomla, Drupal o Wordpress.

Beneficis clars del paradigma web:

1) No cal esperar una eternitat a veure la idea convertida en eina.

2) Els usuaris se senten motivats a l’ús perquè l’eina s’ajusta molt més a les seves necessitats.

3) Alhora, quan proposen una millora és molt més probable que la vegin finalment implementada i en un termini molt més curt.

4) El cost de desenvolupament és menor en tots els sentits perquè realment només s’acaben implementant aquelles funcions que de debò es faran servir.

5) Permet adaptar-se als ritmes i disponibilitats d’equips de treball que no poden destinar massa temps a aquestes coses. Això val tant pels voluntaris que poden programar per a l’entitat dues o tres hores a la setmana, com per als propis tècnics o gestors que han de pensar com ha de ser l’eina en qüestió.

Això sí, cal que algú es faci responsable de mantenir viu el procés i de coordinar la recollida de propostes de millora, la seva implementació i la seva difusió.

Però, permeteu-me l’atreviment, diria que, ara mateix, qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol…

(1) Dic “abans”, però el model de versions encara s’utilitza, com tots sabem. En el fons el que vull dir és que fins fa poc no hi havia altra manera de fer les coses, mentre que ara, gràcies a la web, tenim alternatives.

1 comentari a “Qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol…”

  1. TecnolONGia » Arxiu » OTS: quan l’aplicació creix amb l’organitzacióOTS: cuando la aplicación crece con la organización ha dit:

    02 jul 08 - 17:54

    [...] En aquest cas, l’OTS va optar per aprofitar allò que des de TecnolONGia hem anomenat paradigma web i que permet anar desenvolupant les eines a la velocitat desitjada, en funció de la necessitat del seu ús i de la disponibilitat de recursos. [...]


Deixa un comentari