El fracàs de les causes socials al Facebook

Facebook logoHe llegit i comentat el suggeridor post Los españoles pasamos de las causas sociales en Facebook.

La constatació de la debilitat del suport a les causes de Facebook (FB) podria fer pensar que no val la pena que una entitat hi dediqui temps i recursos. Alhora, tot just fa uns dies, en el consell assessor web d’una organització, jo mateix afirmava que la pregunta no és si “FB sí o FB no”, sinó “FB com”. Per tant, dono el “FB sí” per descomptat. Com combinem, doncs, ambdues idees? Cal o no que les entitats socials utilitzin FB (i/o altres xarxes socials i aplicacions online) per a potenciar la seva causa?

La raó principal per a ser present a FB té a veure amb la quantitat potencial de persones que poden assabentar-se de la nostra existència, tasca, missió, etc. Cap web no té garantida la visita assídua d’un nombre creixent d’internautes, per lloable que sigui la causa que proposa i defensa. Per tant, necessitem treballar en el doble vector casa (web propi) / carrer (xarxa social). Qui vulgui venir a visitar-nos, encantats, portes obertes. Al nostre web som els amos i podem fer el que ens sembli, possibilitats infinites. Però la probabilitat de trobar noves complicitats es multiplica si sortim a trobar la gent al carrer, a les places, a l’àgora pública… és a dir, a Facebook.

La qüestió, però, és com s’ha de fer aquest acostament. Imaginem-nos que un bon dia sortim a passejar i ens asseiem en un banc d’una plaça. Probablement veurem passar força gent. Els qui ens coneixen ens saludaran i ens preguntaran com ens van les coses. Tindrem una oportunitat per adreçar-nos-hi i fer-los arribar el nostre missatge. Però la gran majoria de desconeguts no faran cap cas de la nostra presència i seguiran el seu camí, ni que a la samarreta hi duguem el nostre nom escrit. Jo diria que és el mateix que passa al Facebook amb les ONL i les seves causes.

Si donem d’alta un perfil, una pàgina o un grup de la nostra organització, probablement aconseguirem fer un nombre significatiu d’amics o seguidors entre els qui ja ens coneixen. Una manera més de tenir-los vinculats, però aquests ja ens visitaven a casa. Però, i la resta del món? Com aconseguim que s’interessi per la nostra activitat? Algunes idees i preguntes:

- Una de les claus del FB és la idea “l’amic de l’amic”. Incentivem els nostres amics / seguidors perquè siguin proactius i ens portin amics / seguidors nous.

- Què fem amb els nous amics i seguidors, però? No es tracta només d’incrementar el comptador. Volem que aquestes persones s’impliquin amb els nostres valors, amb la nostra proposta social. Els donem la benvinguda, almenys, o ni això? Els llancem missatges que puguin ser del seu interès de forma regular o només ens en recordem quan volem els seus diners (o ni llavors)?

- Fins a quin punt podem personalitzar la relació amb els nostres seguidors? Lògicament, a més personalització més inversió però també més fidelització i implicació. Què preferim: 1000 nous seguidors que realment no ens aporten res o 50 nous activistes implicats? Podem aspirar a totes dues coses?

- Com traspassem la frontera online / offline? Recordeu la campanya Reach out for Kenya d’Amnistia Internacional a FB? El món no canviarà només a força de clics, cal que l’activisme online arribi al carrer, a la gent que només viu offline, a les institucions, etc.

- I als seguidors amb qui només podem comptar online, què els podem oferir / demanar? Com poden ajudar-nos a difondre el nostre missatge? Podem convertir-los en donants? Si no són un públic proper, aconseguir que donin diners a l’organització no és evident; cal pensar en vincular la donació a una acció concreta, a un projecte.

- Estem farts de sentir parlar del valor de la diferenciació. Si fem el mateix que tothom és difícil que se’ns percebi d’una manera especial i que els nous públics se sentin atrets per la nostra crida. Per tant, cal fer un esforç d’imaginació, d’innovació. No cal ser els únics, els irrepetibles. Només cal trobar algun element d’especificitat que ens permeti contactar amb aquelles persones a qui no coneixem i que no ens coneixen però que estant desitjant connectar amb una entitat com la nostra, amb els nostres valors.

Bé, en podríem parlar moltes més hores, però la síntesi de tot plegat és que malgrat que el FB (i altres eines) ens facilitin enormement la presència online, cal definir una estratègia pròpia sobre com desenvolupar aquesta presència, en la qual la proactivitat i el treball a llarg termini han de ser factors clau.

Qui vol comentar la seva experiència a FB o a d’altres xarxes?

2 comentaris a “El fracàs de les causes socials al Facebook”

  1. Jordi Pietx, xct* ha dit:

    11 set 09 - 12:52

    Hola Jaume,

    he llegit el teu post tres mesos després… ho sento! No et segueixo prou sovint. M’ha interessat, ja ho saps, perquè la Xarxa de Custòdia del Territori està preparant el seu nou portal ciutadà que comptarà amb un FB, però també perquè fa un parell d’hores m’he estat barallant amb el meu FB personal-professional. El teu article m’ha interessat molt i el compartiré, crec que apuntes qüestions molt interessants!
    T’haig de dir però que m’ha sorprès veure 0 comentaris a un article que està tant orientat a dir-hi resposta.
    Per part meva, que a la xct intentarem fer els deures i sortir amb un FB que faci xarxa social. Veurem si ho aconseguim!

    Jordi Pietx, xct*

  2. Jaume Albaigès ha dit:

    11 set 09 - 22:11

    Hola Jordi,

    Gràcies pel teu comentari. Efectivament, has estat el primer a respondre aquest article, ni que sigui tres mesos després d’haver-lo escrit. :-) A principis d’any vaig escriure un post on parlava de la comunitat oculta, la gent que segueix un blog o altre però que no sol comentar els articles. També aquesta gent és important i també per a ella escric el blog, tot i que, certament, la conversa i el debat generen molta més riquesa. En fi, tot compta.

    Confio que l’experiència de l’xct amb el Facebook i amb les altres xarxes i eines que comenceu a posar en funcionament sigui ben reixida i que tornis d’aquí un temps a explicar-ho en aquest blog.


Deixa un comentari