Tots els qui vivim més o menys a la vora de les ONL, sabem que és un sector que ha crescut molt en els darrers anys, en tots els sentits: influència social, recursos disponibles, treballadors assalariats… En paral·lel les ONL han anat incorporant departaments o funcions professionals que tradicionalment no havien tingut: comunicació, qualitat, recursos humans…

Explicar a la societat què fem, captar recursos per destinar-los als nostres projectes de transformació de la realitat, fer les coses ben fetes o establir bons equips de treball són alguns dels fruits derivats del fet de tenir persones que es fessin càrrec de les funcions que tot just acabo de citar.

I tot això, tot, és bo. Sense perdre de vista el paper que històricament han tingut i necessàriament han de seguir tenint els voluntaris (des de la creació i el lideratge de les entitats fins a l’execució pràctica de les seves activitats), sóc un defensor convençut de la necessitat de professionalització de la nostra tasca.

Ara bé, en tot aquest procés que encara s’està fent i que durarà uns quants anys més, crec que hi ha un àmbit -particularment important- que no ha tingut el reconeixement necessari per part dels gestors de les ONL, el de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, les TIC.

S’estan invertint recursos importants en sistemes de qualitat: procediments, auditories, certificacions… Però rarament es pensa en les TIC com una eina fonamental per assolir aquest objectiu de qualitat.

També s’aposta per la comunicació, per diferents raons, però de forma significativa perquè és la manera de donar-se a conèixer i captar nous recursos per a la pròpia activitat. En canvi, no es té present que les TIC podrien ajudar-nos a reduir els nostres costos i, per tant, a tenir menys necessitats de captació.

El paper de les TIC a la major part de les organitzacions que conec és merament anecdòtic més enllà dels seus usos evidents. Hi són perquè vivim a l’era de les TIC i aquestes se’ns colen per sota la porta, ho vulguem o no. Tenim ordinadors, accés a Internet i, fins i tot, en alguns casos, aules de capacitació de col·lectius en exclusió, però d’aquí a fer-ne un actiu estratègic encara ens queda molt camí per recórrer.

La llista de pràctiques poc recomanables (per dir-ho polidament) que he observat en matèria de TIC a les ONL és llarga: eines utilitzades per a funcions que no els pertoquen; d’altres mal dissenyades, poc robustes i encara menys eficients; treballadors que abandonen durant dies les seves tasques d’atenció a les persones per dedicar-se a tasques administratives que es podrien resoldre amb uns quants clics; processos que es repeteixen una vegada i una altra de forma mecànica sense aportar cap valor afegit, generant errors que demanen hores per ser corregits…

Tot plegat, una quantitat fantàstica de feina innecessària o que ha calgut repetir. Traduït en euros, el número donaria per a mantenir una bona colla d’aquells projectes que no hem pogut tirar endavant perquè ningú no ens els ha finançat. I si comencéssim a autofinançar-nos per la via de no llençar els diners?

Crec fermament que, d’una vegada per totes, ja va sent l’hora que les TIC s’integrin de debò en la planificació estratègica de les entitats, al cor de cadascun dels projectes, processos i activitats.

Les TIC han de ser un factor transversal que contribueixi a un major i millor acompliment de la missió de cada organització. Per dir-ho en les nostres paraules, ens cal de totes, totes, un “enfocament TIC” a les ONL.

Feta la crida, deixo per al proper dia algunes recomanacions i línies de treball que us voldria suggerir.

PS. Suposo que algú pensarà que escric tot això amb una certa intenció encoberta d’escombrar cap a casa. M’és ben igual. Ja fa temps que miro de cridar l’atenció dels responsables de les entitats que em són properes (amb resultats desiguals) i ara, simplement, aprofito l’ocasió per provar d’arribar una mica més lluny.