Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a la conferència “L’educació en un món de diàspores” que va oferir el sociòleg Zygmunt Baumann al FAD, convidat per la Fundació Jaume Bofill, la UOC i l’Associació Objectiu Inclusió.

El professor Baumann va exposar que la problemàtica educativa és en essència una qüestió de diàleg intergeneracional i que aquest diàleg està actualment condicionat per un fet sense precedents en la història: l’existència d’un “món virtual” paral·lel al món físic. Sense jutjar-los explícitament, va contraposar els dos sistemes de valors que segons ell regeixen aquests dos móns: mentre al ciberespai prima la immediatesa i la xarxa, al món real es parla(va) del llarg termini i de la comunitat. La imatge que feia servir per diferenciar tots dos móns és la tecla Delete de l’ordinador: al ciberespai el que no m’agrada o ja no em satisfà ho elimino. Al món real això no és tan senzill i sovint necessito donar explicacions, arguments… Tot és més complex. I en el moment que els habitants del món virtual traspassen els valors d’aquest al món físic, inevitablement xoquen amb els habitants que només en són d’aquest darrer i que no comparteixen aquell mateix sistema.

(Parèntesi: el paràgraf anterior és la meva interpretació personal de les paraules de Baumann i no voldria que ningú hi busqués massa rigor. En tot cas, probablement ben aviat podrem veure el vídeo de la conferència al web de Debats d’educació i contrastar-ho tot plegat amb calma).

En aquest punt de la conferència va ser on, pensant en la intervenció que faré demà a Sevilla en el marc de les I Jornadas Anuales de Redes Interculturales (web del projecte, en construcció), em vaig quedar sobtat: les xarxes construeixen comunitat o no? La meva tesi és que sí, tot i que per descomptat no automàticament, pero Baumann semblava diferenciar els dos conceptes. De fet, per a Baumann la xarxa esdevenia una realitat paral·lela a la comunitat i diferent d’aquesta. Jo crec que des de les entitats socials fa temps que parlem de xarxa en un altre sentit i que no la concebem com una realitat última en ella mateixa sinó que l’entenem precisament com un mitjà necessari, imprescindible, per a la construcció social. En tot cas, és un dels reptes de les ONL: contribuir a la creació de xarxes sostenibles (no efímeres) que teixeixin vincles sòlids entre la ciutadania, sobre els quals o a partir dels quals es basteixi la comunitat.

Bé, aquesta serà una mica la pinzellada sociològica en una ponència essencialment tècnica. Com en d’altres ocasions, ja us deixaré la presentació.