Ahir dissabte va acabar la campanya de crowdfunding més exitosa, en nombre de donacions rebudes (8101) i de diners aconseguits (348.830 €, més del doble dels 150.000 sol·licitats d’entrada), de totes les que fins ara s’han fet en les diverses plataformes que operen al conjunt de l’Estat. Es tracta de L’Endemà, un projecte audiovisual de la productora Isona Passola, coneguda per pel·lícules i documentals com Pa negre o Cataluña-Espanya.  En poques paraules, L’Endemà és una proposta sobre com s’hauria de construir la nova Catalunya un cop assolida la seva independència.

Tot i no tractar-se d’una iniciativa impulsada per una ONL, crec que el cas és suficientment rellevant com per mirar d’extreure’n alguns aprenentatges i reflexions.

D’entrada uns quants gràfics

A partir del seguiment informal que vaig anar fent del procés, em va semblar rellevant mirar de veure amb detall com havia estat la seva evolució.

Comencem veient el nombre de donacions rebudes per dia.

Lectura ràpida. La campanya comença el 5 de febrer amb molta força, rebent 625 donacions el primer dia. El nombre de donacions diari va disminuint progressivament, de manera que en la major part de la campanya (entre el 16 de febrer i el 14 de març) el promig se situa al voltant de les 110 donacions per dia, amb un mínim de 27 donacions (22 de febrer). Els dos darrers dies les donacions es disparen novament fins a les 720 i les 964. Veureu que a banda dels valors més destacats he marcat també dos punts en taronja corresponents a dues dates singulars que després comentaré.

Vegem ara els diners rebuts per dia.

El gràfic és pràcticament calcat a l’anterior (de fet, si mirem els promitjos de donació per dia comprovarem que es manté força estable, d’aquí la similitud dels traçats), però m’ha semblat rellevant incloure’l per copsar millor els imports de què estem parlant.

Passem al gràfic de diners acumulats per dia. Atesa la semblança que hem vist entre els dos anteriors, prescindeixo del gràfic de nombre de donacions acumulades per dia.

Podríem dir que aquest gràfic mostra la velocitat de captació. Com més inclinat és el pendent més diners s’aconsegueixen per unitat de temps. Simplificant la lectura, podríem dividir el procés en quatre etapes. Des del principi fins al dia 15 de febrer el ritme de captació és alt (tot i que es nota un primer canvi de tendència a partir del 9 de febrer). Entre el 15 i el 26 de febrer el pendent cau notablement i arriba a fer-se quasi pla, de manera que, en termes relatius, podríem dir que el procés gairebé s’atura. A partir del 26 de febrer i fins pràcticament al final el pendent torna a recuperar-se i manté una gran estabilitat. I finalment, com ja hem dit, els dos darrers dies el pendent es torna a disparar amb més força fins i tot que al principi del procés.

Canviem ara de perspectiva i vegem com s’ha comportat la campanya en relació als diferents imports de donació que es podien triar. Heus aquí un primer gràfic amb el nombre de donacions rebudes per cada import establert.

De la distribució de donacions en funció de l’import en destacaria dues coses. La primera és el salt que es produeix entre el nombre de donacions de 100 € i de 300 €. La segona, el fet de no trobar una gràfica estrictament decreixent on com més alt és l’import de donació menor nombre de donacions es produeixen. De fet, de la comparació de les dues primeres parelles de valors (10/25 €) i (50/100 €) resulta que en tots dos casos la categoria guanyadora pel que fa a nombre de donacions és la d’import superior. Més tard en faré els comentaris que tot plegat em suggereix.

Fixem-nos ara en com es tradueixen les donacions del gràfic anterior en diners.

Mirant altre cop les dues primeres parelles, veiem com, lògicament, s’accentua la distància interna de cadascuna en favor de la de major import.

I per acabar amb aquesta part, repeteixo els dos gràfics anteriors en format circular, mostrant les dades en percentatge (sí, d’acord, ja s’acaba la classe d’Excel, no patiu).

Perdoneu-me que destaqui algunes obvietats: les contribucions de menor import (10 €), tot i ser pràcticament una quarta part del total de donacions, tot just representen un 6% de l’import global. Per contra, les de 100 € suposen un terç de la recaptació malgrat ser menys d’una sisena part de les donacions. I en l’extrem, la suma dels tres imports més elevats (de 300, 500 i 900 €) suposen l’1,8% de les donacions i el 20% dels diners totals.

I ara l’anàlisi

1. En un article publicat l’any passat, descrivia quatre factors d’èxit per a una campanya de crowdfunding. L’Endemà en compleix tres: el donant pot assumir fàcilment que el producte final serà de qualitat (les produccions prèvies d’Isona Passola, inclosa la multipremiada Pa negre, avalen aquesta hipòtesi), el projecte connecta clarament amb el context d’actualitat (sobren comentaris) i hi ha una base social nombrosa i activa a qui la proposta pot interessar. Sobre el primer punt, el de la qualitat, no és menor. Ara mateix hi ha altres iniciatives en marxa amb una intenció similar que de moment no han tingut, ni de bon tros, un ressò similar.

2. L’Endemà va tenir una arrencada espectacular. Malgrat haver-se fixat un objectiu aparentment desmesurat (el triple del projecte que fins llavors havia obtingut més diners en qualsevol plataforma estatal), en un dia i mig ja havia recollit el psicològic 30% que promet un final feliç. La capacitat de mobilitzar una part significativa dels teus potencials donants al principi d’una campanya és clau perquè aquesta viralitzi amb força i arribi més enllà del teu públic habitual.

3. El dia 15 de febrer L’Endemà assoleix el seu primer objectiu, els 150.000 € demanats, i ho fa en només onze dies. Impressionant. Però llavors, tal i com s’observa als gràfics 1 i 3, es produeix una frenada seriosa. En aquell moment, la promoció de la campanya manté el mateix discurs inicial, però ja no mobilitza de la mateixa manera. Si l’objectiu ja s’ha assolit, per què seguir donant? Un projecte que ha aconseguit l’import demanat i que veu marge per seguir creixent ha d’ampliar la proposta o modificar el discurs i així justificar que la gent segueixi aportant diners (ens apuntem al cavall guanyador, sí, però no a qualsevol preu).

4. I el dia 26 de febrer apareix l’argument nou. Tot i que ja s’havia dit que L’Endemà tindria un cost de 600.000 €, d’entrada només s’esperava recollir-ne una quarta part via crowdfunding a Verkami. Però llavors els creadors anuncien que uns possibles ajuts públics amb què comptaven no s’obtindran i emplacen la ciutadania a sumar nous esforços per arribar als 300.000 €. No hi ha una ampliació del projecte, però hi ha un canvi de discurs, una raó per arribar a una nova xifra. El donant se sent necessari. I el ritme d’aportacions torna a créixer i ja no ho deixarà de fer fins al final. Si això no hagués passat, ens podríem haver trobat amb trenta dies del tot insulsos, salvats només pel fet d’haver assolit l’objectiu inicial (que no hagués estat poc), però desaprofitats. Recordem-ho: mantenir la intensitat durant quaranta dies de campanya no és bufar i fer ampolles.

5. Els dos darrers dies les donacions es disparen: l’efecte final de campanya, l’aposta a cavall guanyador (ara sí que és el moment d’apuntar-se l’èxit com a donant), una intensa presència als mitjans i a les xarxes socials, etc. Tot suma. Les organitzacions no lucratives fiem més l’èxit al 2.0 que als mitjans tradicionals, entre d’altres coses perquè no ens és tan fàcil accedir-hi, però està clar que poden ser un gran altaveu. Això que acabo de dir és una obvietat, però el que potser no ho és tant és que una part del ressò que els mitjans donen a L’Endemà els darrers dies té molt a veure amb el fet de ser una història d’èxit. Als mitjans això els agrada. Sabem crear i explicar històries d’èxits reals?

6. Les campanyes de crowdfunding que incorporen sistemes de recompenses permeten oferir un ampli ventall d’opcions als donants. En aquest cas n’hi havia set i totes troben el seu públic. Està bé tenir-ho present, també més enllà del crowdfunding.

7. Anant al detall del punt anterior, s’ofereix una primera possibilitat de col·laboració modesta, de 10 €. Tot i que els ingressos finals que s’aconsegueixen per aquesta via són només el 6% del total, permet que gairebé dues mil persones participin del procés. Recordem un dels principis bàsics: com més suport social s’aconsegueixi, més legitimitat per a les nostres propostes. Hauríem d’intentar oferir la possibilitat que el màxim nombre de persones s’impliquin en allò que fem, encara que sigui mínimament.

8. I en l’extrem oposat, tres quarts del mateix. Com deia abans, menys del 2% de les donacions suposen el 20% del total recaptat, poca broma! L’aposta pels grans donants costa molt de treballar en la majoria d’organitzacions, no ens hi sentim còmodes. Però existeixen i els podem anar a buscar. La clau és: què els podem oferir? Exclusivitat? Proximitat? Reconeixement? Probablement la resposta no és única ni igual per a totes les entitats, però crec que un cas com el de L’Endemà ens hi hauria de fer pensar. Menció apart mereix el “donant col·lectiu” (els qui en aquest cas van optar per la donació de 300 €). Existeix aquest concepte en el nostre entorn? Pot ser una manera d’obtenir una implicació de persones a qui els costaria més fer-ho individualment?

9. Seguint amb el tema del valor de les aportacions, no pot deixar de sorprendre’ns que hi hagi més gent disposada a donar 25 € que 10 i, sobretot, 100 que 50. En un context com l’actual pesa molt la idea de “no podem demanar més que tothom ja està molt al límit”, que s’uneix a la tradicional escrupolositat a l’hora de demanar. Doncs, ves per on, sembla que la gent està disposada a implicar-se i ser generosa si se li presenten propostes il·lusionants, ben preparades, etc.

10. Finalment, observem com la relació entre el nombre de donacions de dos imports consecutius, sigui amunt o avall, varia entre 1 i 4. Hi ha, però, una excepció. Al passar de les donacions de 100 € a les de 300 el salt és de 13 vegades. Per tant, semblaria que en algun punt entre els 100 i els 300 € hi hauria una mena de valor òptim que permetria maximitzar la recaptació. En campanyes de captació on hi ha una quantitat explícita com a donació suggerida, descobrir i aprofitar aquest valor seria molt interessant. Si tirem massa avall, estarem perdent recursos que la gent estaria disposada a oferir-nos. Si tirem massa amunt, el donant es farà enrere perquè ho trobarà excessiu.

L’apunt tecnològic

Per tal de poder elaborar els gràfics i extreure’n les reflexions anteriors, he necessitat disposar de les dades detallades de totes les donacions realitzades. Aquesta informació està disponible a la fitxa del projecte a Verkami en grups de 30 donacions (necessitareu registrar-vos per veure-ho), fet que representa unes 270 pàgines. Com us podeu imaginar, no m’he dedicat a copiar les dades una per una, ni tan sols pàgina per pàgina.

Després d’una mica de recerca a la xarxa vaig descobrir una extensió per a navegadors anomenada iMacros, que entre d’altres funcionalitats permet extraure dades de webs d’una forma bastant senzilla si les dades segueixen una determinada estructura o mantenen una certa coherència. Així, mitjançant aquesta extensió he escrit una macro que va passant pàgina per pàgina i recupera les dades de cadascuna de les 30 donacions que hi ha, separant donant, quantitat donada i data. Després de llegir cada donació es grava a disc de manera que es converteix en una fila d’un arxiu tipus CSV que pot ser tractat en una aplicació de full de càlcul. Interessant, oi? Mentre no avancem en fer que les dades obertes sigui la forma natural de publicar la informació online haurem d’ajudar-nos de coses d’aquestes.

Per ser fidels a la veritat, cal dir que en l’execució de la macro algunes de les 270 pàgines no s’han carregat correctament al navegador, de manera que al CSV hi han aparegut algunes dades repetides i en faltaven d’altres. De totes maneres, amb unes simples comparacions al full de càlcul he pogut esbrinar ràpidament on eren els errors i reexecutar la macro per a les pàgines saltades.

Comentar-vos també que la versió per a Internet Explorer del connector és un pèl més completa que les de Firefox i Chrome.

Ho deixo aquí. Si algú té interès en un major detall d’aquesta part, que pregunti als comentaris, gràcies.

Postdata. El rigor periodístic… i de tots plegats

L’Endemà no ha estat el rècord del món de crowdfunding, ni tan sols és una de les cinc campanyes més exitoses d’aquesta mena a nivell global, encara que alguns mitjans s’encaparrin a repetir-ho citant malament la font (algú ha vist l’adjectiu “cinematogràfic” al post de Verkami? Tot i així tampoc la plataforma aporta cap referència que permeti donar-ho per bo). Tampoc enlloc no queda demostrat, tot i que potser és cert, que es tracti d’un rècord europeu. En tot cas, per què entestar-nos a exagerar les coses? Sense tota aquesta fullaraca el que ha fet L’Endemà segueix sent molt destacat i meritori. No ho malmetem per xerrar massa, que, com bé deia no sé qui, del sublim al ridícul tot just hi va un pas.