Qui s’ha endut el meu codi?

El codi font d’una aplicació informàtica és el conjunt d’arxius escrits en un o més llenguatges de programació que constitueixen pròpiament l’aplicació. Depenent de la tecnologia emprada, aquests arxius poden ser necessaris o no per fer funcionar el sistema en circumstàncies normals, però en tot cas són imprescindibles per a modificar-lo en qualsevol sentit: corregir-ne errors, incorporar-hi noves funcions, etc.

Durant el cicle de vida de qualsevol aplicació informàtica feta a mida sempre arriba un moment en què qui l’ha encarregada (i normalment pagada) es troba davant d’una situació que l’acaba conduint a preguntar-se pel codi font. A banda de la possibilitat ja esmentada de fer-hi canvis, també podem trobar-nos amb la necessitat de canviar de proveïdor tot garantint, lògicament, la continuïtat del funcionament de l’eina (vegeu un parell d’articles relacionats al final de l’article).

Per això és molt important que en el moment d’establir les condicions del projecte es tingui sempre en compte que l’entitat podrà disposar del codi font un cop la solució informàtica estigui enllestida. Insisteixo, cal acordar-ho abans de començar. En cas contrari, molt probablement la petició es converteixi en un problema.

Certament, alguns proveïdors poden ser més o menys reticents davant d’aquesta demanda, bàsicament per dues raons:

- No facilitar el codi font és una bona manera de retenir el client, ja que sempre que necessiti canvis o millores haurà d’acudir al proveïdor. Aquest és un escenari que mai no podem permetre i que podria ser motiu suficient per descartar una relació. El lligam s’ha de construir en la confiança, no en la dependència.

- També poden considerar que el desenvolupament de la solució s’ha beneficiat d’esforços anteriors del proveïdor en altres projectes i que no seria “just” lliurar el codi a un client concret, especialment si es considera que aquest no ha pagat “tot” el desenvolupament. Aquest pot ser un escenari un pèl més complicat, però en tot cas negociable.

Per tant, amb independència de si es tracta del web de l’entitat, d’una aplicació de gestió o de qualsevol altra cosa, assegureu-vos de no contractar desenvolupaments en entorns tancats del proveïdor i de garantir que aquest us lliurarà el codi font de la solució final.

Mirant més enllà…

A banda de preservar els seus propis interessos, les ONL haurien de pensar també en altres paràmetres quan impulsen solucions informàtiques de qualsevol tipus:

- Desenvolupament compartit: especialment en el cas de la gestió, però també en d’altres, no té cap sentit que cada entitat es faci la seva eina a mida quan les necessitats funcionals d’entitats similars es solapen en un 9o%. Treball en xarxa, oi? Eficiència, eh?

- Programari alliberat: les entitats tenen cada cop més clar que aprofitar el programari lliure per al desenvolupament de les seves aplicacions pot ser un factor d’estalvi important. En canvi, pràcticament cap organització allibera i posa a disposició de tercers les pròpies eines. Aprofitem la feina d’altres però alhora preservem el nostre tresoooooooooorrrrrrr. Poc social, no trobeu?

Enllaços relacionats

13 idees per a una bona relació entre les ONL i els proveïdors TIC

La clau és l’eina, no el proveïdor

Derechos de un programador informático respecto a un programa que le hemos encargado [SolucionesONG]

En temps de crisi, eines compartides

5 comentaris a “Qui s’ha endut el meu codi?”

  1. jupeso1 ha dit:

    15 mai 12 - 17:18

    Crec que la qüestió que planteges sobre el desenvolupament compartit i el software lliure te un major transfons… i es que com dius més endavant ha de començar a consolidar-se la idea de xarxes, que permetran fer front a les condicions actuals per a remar en el mateix sentit mantenint els signes d’identitat.

    Coneixes algun exemple?

  2. Quim ha dit:

    17 mai 12 - 14:54

    La idea de Desenvolupament compartit la trobo bàsica , és clar que jo crec que segurament també (i suposo que estaria bé que les entitats també ho valoressin) seria el cercar el “adaptar compartit” de plataformes ja existents…Gràcies per l’article

  3. Jaume Albaigès ha dit:

    18 mai 12 - 18:50

    Jupeso1, gràcies pel teu comentari i benvingut. La veritat és que els pocs exemples que coneixo que es podrien aproximar a aquests escenaris tenen més a veure amb l’impuls d’una eina des de l’exterior (per part d’una administració, d’un finançador o d’una organització de segon nivell) que no pas per la coordinació d’entitats de base. A les entitats els falta molta sensibilització interna sobre aquest tema.

    Quim, totalment d’acord. Per a mi desenvolupar inclou adaptar, per això ni ho he citat, però està clar que el programari lliure hauria de ser un element més d’aquesta “equació perfecta”.

  4. Jordi Abad ha dit:

    22 mai 12 - 10:59

    Del tot d’acord que tenir ple accés al codi font de les aplicacions és un dret bàsic. En el cas d’UPCnet, portem molts anys desenvolupant sota estàndards oberts per una gran diversitat d’organitzacions i ha estat un bon escenari tecnològic per ambdues parts.

    Una cosa, però, és disposar del codi i una altra molt diferent la capacitat real de modificar-lo de forma operativa i professional. Com bé comentes, Jaume, moltes entitats encara no estan prou sensibilitzades i, a més, els hi manca “muscle tecnològic” per poder-ho fer.
    De fet, no és infreqüent que solucions de qualitat creades en entorns de software lliure no despertin l’interès que, en principi, mereixerien perquè les organitzacions s’entesten en crear aplicacions pròpies de zero.

    És per això que, especialment en el cas del Tercer Sector, té tot el sentit del món centrar-se en el 90% de les funcionalitats que poden resultar comunes per a la majoria de les entitats. Es més, fins i tot és probable que una bona part d’aquest 10% que és diferencial i que les entitats perceben com de màxim valor, pugui ser optimitzada en bona part, simplement perquè les coses es poden fer d’una altra manera i seguir essent vàlides.

  5. Jaume Albaigès ha dit:

    22 mai 12 - 11:10

    Jordi, benvingut i gràcies pel teu comentari.
    Totalment d’acord que disposar del codi no implica que l’hagis de modificar tu mateix. El que garanteix és la sobirania tecnològica, la no dependència d’un proveïdor determinat. Un cop tens el codi font, el pots posar a disposició de qui vulguis que te’l modifiqui.
    D’altra banda, jo crec que el debat no és programari lliure versus desenvolupament a mida. De fet, la solució òptima probablement és la combinació d’ambdues possibilitats: estirar fins on sigui possible les solucions lliures existents i al damunt afegir-hi a mida allò que realment sigui necessari i no estigui disponible (previ consens amb altres potencials entitats usuàries i amb la voluntat d’alliberar-ne el resultat), que, com bé dius, gairebé mai no és el 100% del que considerem imprescindible.


Deixa un comentari