Els fills ens passen al davant

La revista Foc Nou em va demanar un article per al seu nĂşmero Menors i noves tecnologies. Se’n va una mica de l’enfocament que habitualment tĂ© aquest blog, però alhora penso que les relacions entre pares i fills, pel que fa a la tecnologia, no sĂłn a voltes tan diferents de les que hi ha entre òrgans de govern (o equips directius) i equips tècnics (o part d’aquests).

Des de la generalització dels primers videojocs, els anys 80, tenim obert el debat sobre l’impacte de tecnologies i dispositius electrònics de tota mena en els infants i adolescents. A cada nova etapa d’avenç digital reprenem la discussió, sense acabar, sembla, de treure’n l’entrellat. L’últim capítol el protagonitzen ara mateix els telèfons mòbils amb accés a Internet i les xarxes socials.

Les inquietuds que es manifesten al voltant d’aquest tema no són essencialment diferents, humanament parlant, de les que es produeixen davant l’aparició de qualsevol fenomen nou: el desconegut ens fa basarda. Alhora, com en tants altres aspectes, els mitjans de comunicació acostumen a projectar aquelles situacions negatives, per puntuals que siguin, que permeten el titular fàcil i no ens ajuden a entomar-ho bé. Recordo no fa gaire com un programa de debat de la televisió pública dedicat a les xarxes socials va esmerçar gairebé les seves dues hores parlant dels riscos per a la privacitat derivats de publicar fotografies a Facebook. On són les incomptables iniciatives reeixides de tota mena que ha generat la revolució tecnològica dels darrers anys? Aquesta hauria de ser la notícia.

D’altra banda, per què ens preocupen tant aquestes qĂĽestions, particularment als qui tenim fills petits? Probablement perquè, a diferència d’altres coses noves que apareixen al nostre voltant, en aquesta matèria els fills ens passen al davant en la seva descoberta, el seu aprenentatge i el seu Ăşs. Una primera resposta benintencionada dels grans Ă©s aquella que diu: “Jo no m’oposo a…, però convĂ© educar-ho”. Certament, convĂ© educar, però com podem formar en l’ús d’allò que desconeixem? Tot i pertĂ nyer a la primera generaciĂł digital, veig al meu voltant molta gent a qui la tecnologia encara espanta mĂ©s enllĂ  dels usos mĂ©s evidents i incorporats. Perdem-hi la por. Explorem. Juguem. Descobrim l’univers de possibilitats de tota mena que tenim a l’abast. Aprenguem-ne amb i dels fills, tambĂ©, si cal. Potser representa un canvi del paradigma educatiu clĂ ssic, però això no ens hauria d’amoĂŻnar.

Estic convençut que ens endurem sorpreses i desmuntarem mĂ©s d’un mite. El primer, que la tecnologia genera aĂŻllament. Al contrari, la xarxa possibilita, tambĂ© als mĂ©s joves, la possibilitat de crear relacions, d’engegar projectes, de conèixer noves realitats a partir de processos cada cop mĂ©s proactius. I alhora amb molta mĂ©s col·laboraciĂł amb d’altres persones amb qui comparteixen interessos i il·lusions, que no sempre tenen perquè estar fĂ­sicament a la vora (a la famĂ­lia, a l’aula, al barri…). Sense que això suposi necessĂ riament una pèrdua de qualitat de la resta d’espais personals.

És més, vivim en una societat que ja és xarxa en un sentit ampli del terme, més enllà de la tecnologia. En aquesta nova societat Internet no és un món a banda, no és una realitat paral·lela, no tenim dues vides. El major enriquiment personal l’obtindrem d’una bona integració entre allò que som i fem al carrer i allò que som i fem a la xarxa. Entendre aquest punt és clau per afrontar el repte posterior d’acompanyar el procés de descoberta i creixement digital dels més petits.

I preparem-nos també per veure cada cop més posada en qüestió la nostra pretesa autoritat associada a una trajectòria vital més llarga. L’experiència seguirà sent un valor, sí, però poc a poc els nostres fills aprendran a formar-se el seu criteri a partir d’una polifonia de referents, molts d’ells descoberts a Internet. La saviesa de l’eixam, de la col·lectivitat, contra la de l’individu, per molt pare, mare o mestre que sigui. Se’ns exigirà més, haurem de ser molt més honestos i acceptar més obertament les nostres limitacions, seguir creixent també nosaltres amb ells.

Potser, al capdavall, se’ns dibuixa un escenari mĂ©s estimulant que no semblava…

Deixa un comentari