Avui he estat a la jornada #participamedios a Madrid, organitzada per EAPN. He estat en una taula d’experiències 2.0, juntament amb representants de diferents entitats. En el meu cas, però, més que exposar una experiència concreta he provat de sintetitzar en cinc grans reptes els temes bàsics que les ONL haurien d’afrontar per tenir cert impacte en el món 2.0 i de les xarxes socials.

1) Entendre el fenomen: el món 2.0 no és un espai des d’on bombardejar el nostre missatge sense haver de passar pel filtre dels intermediaris (mitjans de comunicació tradicionals). És un espai de bidireccionalitat, on crear relacions, dialogar, escoltar (molt), descobrir persones i altres entitats que poden ser-nos rellevants per diferents raons. Si no fem això ens quedem fent l’1.0 en més llocs que abans, com va dir un altre ponent.

2) Les raons: les ONL no tenim recursos infinits, tot el que fem ha d’estar raonat, ha de tenir un perquè. Que el 2.0 estigui de moda no és prou important per si sol. Hem de ser als espais 2.0 si amb això aconseguim tenir més impacte en allò que ens és missional a cadascú. Si no és així, fora. I sí, hauríem de creure que, per defecte, el 2.0 ens apropa a la gent i això és necessari per a les tasques de sensibilització, per exemple, però cal demostrar-ho.

3) L’actitud: no podem fer 2.0 si no som 2.0, no colarà. I això té una doble implicació. Cap endins, on cal apostar per la descentralització, per alliberar recursos, per facilitar que tothom qui vulgui implicar-se en el tema ho pugui fer amb comoditat (+ formació i – control). Recordem que la C és de comunitat, no de contingut ni de control. I cap enfora. Les organitzacions han de repensar-se per ser més àgils, tenir més cintura i més capacitat de reacció, de relacionar-se, de treballar en xarxa. I creure’s menys el melic del món pel fet de fer el que fan. O la ciutadania ens farà un bypass (veure punt 5).

4)  L’estratègia: tirar-se a la piscina no és una estratègia… especialment si no hi ha aigua. Experimentar està bé, però no per sempre. En algun moment cal fer el salt a la planificació, els objectius, els resultats i l’avaluació (quantitativa i qualitativa).

5) La socialització: fet tot l’anterior, ens queda el més difícil: arribar a la gent. I aquí plantejo tres línies de treball: que cada sector treballi en una agenda única comunicativa (com a mínim pels grans temes) i tothom l’empenyi; que apliquem creativitat i engrescament i facilitem la implicació (o la gent es buscarà la vida pel seu compte, com han mostrat a diferents nivells el 15M o iniciatives com “90 milions en 90 dies”); i que treballem (molt) més de forma interdisciplinària (acció social + medi ambient + cooperació + …).

Us deixo la presentació que he fet servir.

I el vídeo de la taula rodona: