Alguna vegada, parlant de la bretxa digital, m’he referit al fet que aquesta es produeix no només entre persones o grups socials, sinó també entre organitzacions: entre les que pugen al tren de les TIC i se’n beneficien, millorant en eficiència i impacte, i les que de moment s’han quedat a l’estació. Això no vol dir que aquestes darreres estiguin fent malament la seva feina, però sí que estan desaprofitant un recurs important que les podria ajudar i molt.

Quins són els factors que determinen que una ONL no aposti per les TIC? N’hi ha diversos. Un dels importants és que els responsables (òrgans de govern i equips directius) no hi creguin o no tinguin prou coneixements, de manera que no potenciïn o, fins i tot, en dificultin la seva adopció.

Els darrers dies he viscut tres situacions en les quals responsables destacats d’entitats “malparlaven” de diferents temes tecnològics. Tots aquests responsables tenen en comú el fet que superen la cinquantena. Jo me’ls escoltava i me’ls mirava i, fins a cert punt, em sorprenia: tots tenen portàtils d’última o penúltima generació, consulten el correu electrònic al mòbil, etc. Com podia ser, doncs, que em fessin les crítiques que estava sentint?

Després de donar-hi un parell de voltes i fer-los algunes preguntes subtilment, vaig arribar a la següent conclusió (probablement no gaire brillant, ja ho reconec d’avantmà): tot i que també hi havia algunes queixes relacionades amb la fiabilitat d’alguns aparells i tecnologies, el recel màxim es produeix no tant per raó de les eines sinó dels usos, concretament dels nous usos. Així, un d’ells em deia, per exemple, que “com que ara està de moda això dels blogs, tothom en vol tenir un” i d’alguna manera contraposava la idea d’escriure un blog a treballar.

D’acord, és ben cert que les modes poden generar abusos i perversions. També ho és que les tecnologies (eines, aparells, etc.) que no són prou madures o que han estat mal dissenyades poden tenir comportaments no desitjats. I no és menys veritat que tot vol el seu temps (per exemple, escriure un blog. Que m’ho diguin a mi!). Però tot plegat no pot ser una excusa per evitar fer front a la realitat. I la nostra és una realitat profundament marcada per les TIC, especialment per Internet i les comunicacions mòbils, que han generat un ampli ventall de noves possibilitats comunicatives i d’acció que des de les organitzacions socials no es poden menystenir de cap manera.

Per tant, no puc deixar de demanar a aquelles persones que tenen responsabilitat a les ONL i que, especialment per raons d’edat, no viuen la tecnologia com un actiu de primera magnitud, que d’entrada no s’hi oposin, que es formin i que busquin assessoria i consell especialitzat (val a dir que també conec casos de directius que ja ho fan). A banda del profit personal que en treuran, contribuiran al creixement de les seves organitzacions i els seus equips els ho agrairan.

PS. Per cert, al sector tenim exemples interensantíssims i exitosos d’alfabetització digital de gent gran (bastant més gran que els directius de qui parlo). O no?