Avui a La Contra de La Vanguardia hi ha una entrevista a Cristina Antolín, metgessa i missionera. Val la pena que la llegiu.

En un dels comentaris un lector intenta polemitzar sobre el fet que a l’hospital on treballa la religiosa es cobri als pacients, insinuant que hi ha voluntat de negoci.

“tenía una conjuntivitis aguda. Le dije que debía haber venido antes y me contestó que eran huérfanos y que había estado trabajando para juntar el dinero que costaba la consulta”… ¿Servicio a la comunidad o negocio?

És un cas bastant típic de comportament troll, en què el comentari(sta) es desacredita tot sol. A banda que la gent actua. En el moment en què escric aquestes línies el comentari ha rebut 3 vots favorables (hi ha gent per a tot) i 31 de desfavorables. A més, també ha rebut sis respostes, de les quals cinc són crítiques directes al troll, amb diferents graus de tacte. I la sisena?

La sisena resposta és de Daniel Ortiz, el responsable de comunicació de Mans Unides, l’entitat que precisament ha convidat Cristina Antolín amb motiu de la presentació d’una campanya contra la mortalitat infantil.

Ortiz respon també el troll, amb aquestes paraules:

Hola. Soy Daniel, el responsable de comunicación de Mans Unides. He tenido la oportunidad de conocer personalmente a Cristina y de acompañarla a numerosos medios de comunicación en los que ha concedido entrevistas. Y ella me comentó que ya le había pasado alguna vez que algunas personas no entendían por qué el hospital cobra por las consultas. Y la respuesta la tienes en el titular. El paternalismo no es el camino de la cooperación. En el hospital de Cristina en Camerún, cobran por las consultas un precio asequible. Y los que no tienen dinero, nunca se quedan sin atención sanitaria, porque para ello tienen una asistente social que analiza el caso para determinar si corresponde asistencia gratuita. Lo que hay que entender es que un hospital en África no puede depender sólo de la ayuda exterior. Si no no es autosostenible. Tiene que generar sus propios recursos para que sea viable sin depender del paternalismo de la ayuda de los países ricos. Pero lo que sí es seguro es que no es un negocio, no se cobra por ánimo de lucro. Se hace un trabajo extraordinario. Quien tenga interés en tener más información la puede encontrar en www.mansunides.org. Pe. Entrevista Julia Otero.

Crec que en podem destacar diversos elements:

- No només s’ha fet un esforç per aconseguir presència als mitjans, sinó que un cop feta la publicació es fa un seguiment d’aquesta presència, fet que permet detectar un intent de desacreditació i contrarestar-lo. Actitud d’escolta.

- Ortiz s’identifica, s’adreça al troll amb cortesia i no el desqualifica, tot i que seria molt fàcil fer-ho. Però no cal, com dèiem, ja ho fa la pròpia comunitat. De fet, fins i tot legitima la impertinent insinuació i hi dóna resposta concreta.

- Però a més, ho aprofita per transmetre dades, idees i valors que complementen l’article. I convida els lectors a buscar més informació al web de l’organització. Barret!

Ara que està de moda parlar de community managers i sembla que algunes entitats aposten per aquest tipus de figures, no està de més recordar que les situacions que poden merèixer la nostra intervenció com a representants d’una organització poden produir-se més enllà de les còmodes fronteres del nostre Facebook, del nostre Twitter o del nostre web.

I que quan parlem d’aprofitar Internet per apropar-nos a nous públics, vol dir que nosaltres ens apropem, no que esperem que ells s’apropin.