TecnolONGia

En les darreres setmanes se’m va presentant cada cop amb més força la necessitat de reflexionar sobre els nous models de voluntariat, sobre la relació entre voluntariat i organitzacions socials, etc. i tot això a la llum del món 2.0 que ens envolta.

Alguns inputs: el molt suggeridor article Organizados, pero sin las organizaciones (Francis Pisani, El País, 24/04/2008), descobert via FIAP; les reflexions de Jordi Duran al Fòrum Alternative Channel; l’aparició del nou web MicroVoluntarios promogut per la Fundación Bip Bip; etc.

Els professors d’ESADE Josep M. Lozano i Àngel Castiñeira ja van fer una interessantíssima reflexió sobre voluntariat i compromís en el context social actual a l’article Derrota sutil (La Vanguardia, 16/03/2006, via AI).

I és que, efectivament, el clam de moltes organitzacions que tenien en el voluntariat un dels seus pilars fonamentals a l’hora d’assolir els seus objectius és la dificultat per aconseguir fidelitzar els voluntaris de les noves fornades. D’alguna manera, és més senzill reunir mil voluntaris un sol dia que mantenir un voluntari durant mil dies.

De totes maneres, en aquesta entrada vull fer-me una pregunta que no està estrictament relacionada amb la capacitat de fidelitzar de les organitzacions, sinó amb una qüestió prèvia i potser fins i tot més crítica. Què passaria si els voluntaris decidissin “passar” (treballar al marge) de les organitzacions?

En el món de la Internet 2.0 qualsevol persona, fins i tot sense massa coneixements tècnics, és capaç de posar en marxa una iniciativa de mobilització ciutadana, d’acció popular o reivindicativa, etc. i pot aconseguir, si fa servir bé els seus contactes i les eines a l’abast, un ressò i un èxit potencialment importants en relativament poc temps. Si això és així, per què aquesta persona hauria de voler emparar-se en l’estructura d’una organització per aconseguir els mateixos resultats?

Pagar una quota, assistir a reunions, esperar que no sé qui prengui no sé quina decisió, etc. Una organització pot arribar a ser un mecanisme lent, altament ineficient i burocratitzat que no convenci l’activista del segle XXI, un activista que busca impactar en el món i, alhora, fer-ho d’una forma emocionant, sentint-se protagonista.

Davant d’aquest panorama, com reaccionen les organitzacions? Què poden fer o què haurien de fer? Quin valor afegit aporten als individus que en formen part en relació a l’activisme, la mobilització i la transformació social que aquests podrien exercir de forma autònoma, auto-organitzada o informal?

Sense desenvolupar-les en profunditat, apunto algunes idees:

1. Valors que les organitzacions haurien de capitalitzar naturalment: 

1.a) Fonaments / experiència: l’acció social no és una moda ni una qüestió superficial. L’han de moure principis ferms, cal conèixer bé allò que es vol combatre, promoure o canviar.

1.b) Solidesa / prestigi: el reconeixement d’una trajectòria és un actiu valuós a l’hora d’engrescar i atraure nous membres voluntaris.  

1.c) Continuïtat / perseverança: l’acció social no pot dependre de voluntats passatgeres. El canvi real és un repte de llarg recorregut que requereix compromís i presència quan els vents bufen a favor i quan no ho fan. Els grups exclosos o vulnerables sempre necessiten atenció i suport.

2. Estratègies i iniciatives que les organitzacions no haurien d’oblidar:

2.a) Agilitat / reacció / dinamisme: en un món on les coses passen de pressa, cal estar al dia, sempre en vetlla, per aprofitar les oportunitats, per liderar els processos. Qui són les persones clau de les organitzacions que se n’encarreguen?

2.b) TIC, TIC, TIC: tot plegat es cou en un terreny de joc on la tecnologia no és, evidentment, una finalitat en si mateixa, però sens dubte n’és el mitjà decisiu. Manllevant una idea del Manual de uso del blog en la empresa d’Alberto Ortiz de Zárate, aconseguir que la gent et vingui a veure és difícil, cal anar allà on és la gent. I hi afegeixo, per reblar el clau: només la tecnologia ens hi porta. I repeteixo la pregunta d’abans: qui són les persones clau de les organitzacions que se n’encarreguen?

Tot plegat hauria de fer que les organitzacions, malgrat alguns defectes i limitacions, seguissin sent l’espai natural de l’acció social (i en tinguessin el reconeixement) o que, si més no, no es veiessin debilitades excessivament en la seva capacitat de transformar la realitat a curt, mig i llarg termini.

Aquesta entrada fou publicada el Dimarts, 20/05/2008 (16:44) i està arxivada dins Articles. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.