“Ens fa por dependre d’una sola persona. Si van mal dades, ens quedaríem penjats”.

Fa pocs dies em vaig trobar gairebé la mateixa afirmació en dues entitats diferents. Ambdues comptaven amb un professional extern de referència que els mantenia el web i totes dues tenien la sensació que no era una bona opció: en un cas les peticions tardaven molt a fer-se realitat; en l’altre hi havia perspectives de cessament d’activitat. Les relacions amb els proveïdors poden no són fàcils, però a voltes no les enfoquem correctament.

Del professional autònom a la multinacional, passant per una petita empresa o fins i tot un voluntari, qualsevol proveïdor que avui hi és demà pot no ser-hi. En aquest sentit, doncs, la meva recomanació és: d’acord, busquem-ne un que ens doni confiança però, sobretot, dotem-nos d’eines que, arribat el cas, puguin passar de mà en mà amb tota la facilitat que sigui possible.

Un cas típic és el del web corporatiu. Serà millor optar per un gestor de continguts lliure amb una potent comunitat d’experts al darrera, que no pas fer-ho per un gestor propietari del proveïdor sense la garantia que en podrem disposar, cosa que no sol ser freqüent, si s’acaba la relació. En canvi, si un voluntari ens ha desenvolupat un web en Joomla, Drupal o Wordpress, per citar alguns exemples ben coneguts, segur que el dia que ens abandoni no ens costarà trobar algú que se’n pugui fer càrrec.

PS. Dear Scott Adams, I promise I tried to embed the strip from your website but the HTML provided didn’t work properly. Hope you don’t mind it!

Fa un parell de setmanes, la revista Wired va publicar l’article The Web Is Dead. Long Live the Internet, escrit per Chris Anderson i Michael Wolff. Atès que tant la publicació com els autors són reconeguts, el document ha tingut una àmplia difusió i ha generat un important debat.

Adéu a la web?

La tesi principal d’aquest llarg text és que el domini del navegador web com a forma principal i genèrica d’utilització d’Internet està arribant a la seva fi, essent substituït per tota una sèrie d’aplicacions per a usos específics. Aquest canvi en els usos tindria un efecte sobre la filosofia que impulsa la vida a Internet: mentre que la web responia a un model essencialment obert (tota la informació a l’abast, indexable pels cercadors com Google), les aplicacions de què parlem es constitueixen com a jardins tancats, la informació dels quals només està disponible per als usuaris directes i el propi fabricant de l’eina (Facebook en podria ser el paradigma). Aquest canvi s’accentua a mesura que s’incrementa l’accés a Internet a través de dispositius mòbils.

Seria pretensiós afirmar que l’article és una barbaritat en el seu conjunt, però crec que se li poden formular objeccions severes. De fet, de reaccions no coincidents ja n’hi ha hagut i força (aquí teniu, per exemple, la valoració que en fa Dolors Reig o la crítica de Boing Boing sobre la manera d’intepretar les dades que hi ha a l’origen de l’article).

Diners, diners, diners…

L’article peca d’una visió excessivament centrada en l’economia. L’origen de tot aquest canvi vindria provocat per la necessitat de les empreses de buscar fórmules que permetin rendibilitzar les seves inversions -en sentit ampli- a Internet, un cop “demostrada” la ineficàcia de la publicitat online.

Que això sigui cert per a determinats actors de la xarxa no vol dir que sigui així per a tothom. No tots busquem fer diners o, si més no, no en tot moment.

D’altra banda, és veritat que la possibilitat de rendibilitzar l’esforç genera major innovació. Però també n’hem vist molta feta des de la voluntarietat (bona part del moviment del programari lliure). No només els diners mouen les persones, malgrat l’obvietat que en són un dels principals motors.

Aplicacions vs web

És cert també que a Internet cada cop hi fem més coses que només navegar i que amb la proliferació dels mòbils intel·ligents (smartphones tipus iPhone, Blackberry o els basats en Android) cada cop utilitzem més aplicacions específiques (per a Twitter, Facebook, Google Maps, etc.) i menys el navegador, però aquest segueix sent clau per a determinades funcions fonamentals relacionades amb l’accés a la informació i el coneixement, l’aprenentatge, el debat públic, la transparència i la rendició de comptes i un llarg etcètera.

De fet, Facebook i Twitter ens acaben enviant al web una vegada i una altra cada cop que algun dels nostres coneguts ens recomana un contingut de qualsevol tipus. En aquest sentit, aquestes aplicacions suposadament alienes al web no només no l’eliminen sinó que el reforcen: el fet que els nostres contactes ens estiguin atapeint de recomanacions ens porta a conèixer webs d’interès que mai haguéssim descobert nosaltres sols. En aquest sentit, l’ús del web és probablement més ric i potser fins i tot eficient que quan simplement navegàvem amb el nas.

De fet, aquests pretesos marcatendències tenen la virtut de matar tot el que té més de quatre dies de vida així que apareix alguna cosa nova. A tall d’exemple, també va ser a Wired on fa dos anys es van donar els blogs per finiquitats. De moment, però, seguim aquí. No sembla tan difícil d’entendre que l’aparició de noves eines no ha de suposar ni necessàriament ni automàtica la desaparició de totes les anteriors…

I les ONL què hi pintem?

També des del sector no lucratiu hi ha qui s’ha fet ressò d’aquest debat (per exemple, la gent de NTEN a The Web Is Dead? What Does that Mean (to Nonprofits)?). En què ens afecta, però, tot plegat? Apunto algunes idees:

- Comunicativament: cal que constatem, com ja hem dit des d’aquí en d’altres ocasions, que l’ús d’Internet és divers i que és important tenir presència allà on la gent és i tenir en compte els seus usos. D’aquí la importància de dissenyar estratègies multicanal i multiformat: vídeo, mòbil, xarxes socials… i no pensar només en clau de propi web (on no sabem si la gent vindrà). I quan ho fem, tenir present també què espera trobar la gent a casa nostra. Això sí, sempre amb mesura, analitzant els resultats i sense llençar la casa per la finestra.

- Tecnològicament: el punt anterior encén un llum d’alerta: necessitem “estar al dia” sobre l’evolució de la tecnologia, en la mesura que aquesta ens ajudi a assolir els nostres objectius missionals amb major intensitat. Per descomptat, sense presses ni obsessions.

- Filosòficament: Internet, i particularment la web, és un tresor per a les ONL. Ho és en el sentit que ens està permetent arribar a la gent de forma més senzilla, efectiva i econòmica, però també, i sobretot, en la mesura en què esdevé un espai que facilita i impulsa tants valors i iniciatives en què creiem: el debat i la participació, la veu per als senseveu i tot el que ja sabeu. En aquest sentit, la defensa d’aquest bé públic no ens pot deixar indiferents: les ONL hauríem de tenir opinió formada sobre com és i hauria de ser Internet i protegir-la com a espai de llibertats davant els diferents atacs dels qui la volen controlar o rendibilitzar de forma desproporcionada.

Avui se celebra la cinquena edició del Blog Day, un dia per compartir l’existència d’altres blogs d’interès amb els lectors habituals del propi. Com que és el primer cop que hi participo, em permetreu que en citi alguns de temàtiques properes. De fet, la major part ja els teníeu a la columna de la dreta sota el títol Recomano…

- Mensajes con valor és el blog de SocialCo, una empresa dedicada a la comunicació digital per a ONL fundada fa tot just mig any per la qui havia estat responsable de comunicació de la Fundación Luis Vives, Virginia Moraleda. La genuïnitat i sintonia amb els valors de les ONL són totals, cosa no sempre fàcil de trobar entre els proveïdors.

- Masticable és un blog col·lectiu (o un col·lectiu que fa un blog? Ara no ho sé…) creat per l’Olga, la Ney i el Felipe, tres (ex)ChandrasLoPosible que no paren de proposar reflexions, eines, casos d’èxit i bones pràctiques sobre activisme digital.

- John Haydon és un consultor nordamericà de social media per a ONL. Escriu posts relativament curts, molt orientats a l’acció, farcits de vídeos sobre com treure suc a Facebook, a Twitter, als blogs (és un crac en Wordpress)… Té un estil heterodox i desenfadat i no s’està per romanços.

- Beth Kanter és, si m’ho permeteu, l’altra cara de la moneda de Haydon. Molt més reflexiva, escriu també sobre els usos i el valor que les eines tecnosocials poden aportar a les ONL. La suma d’ambdós dóna una bona combinació teòrico-pràctica.

- Idealware és una entitat que analitza programari de tot tipus i n’emet informes orientats al conjunt de les ONL. Els articles del seu blog toquen totes les tecles (web, gestió, captació de fons, CRM, xarxes socials, etc.). Encara que sovint hi apareixen eines molt orientades al mercat nordamericà, val molt la pena seguir-los.

- Les TIC i la discapacitat és un blog que he descobert arrel de la participació als Premis Blocs Catalunya 2010 (per cert, ja m’has votat?). Va ser el blog guanyador l’any passat en la categoria de tecnologia i enguany s’ha tornat a presentar (he d’admetre que no ho entenc, però en tot cas, pel que a mi correspon, espero que no repeteixin guardó, ehem…). És un catàleg inacabable de recursos i eines que fa pensar en la gran quantitat de persones que treballen per millorar la vida dels altres a través de les TIC i que, malauradament, no sempre tenen la visibilitat que es mereixen.

Ai! N’havia de posar 5 i me n’han sortit 6. Doncs, mireu, com que això de seguir les regles al peu de la lletra no és divertit, em permeto d’afegir-hi encara un bonus track:

- Sociedad Red és el segon blog de n’Ismael Peña-López, professor de la UOC (i doctor amb una tesi sobre la societat de la informació i el coneixement). L’Ismael escriu sobre temes ben diversos en l’àmplia intersecció de tecnologia, societat, educació, desenvolupament, etc. En una societat on el debat públic està massa sovint viciat per les baixes passions, m’encanten la seva dèria per la reflexió raonada i rigorosa i la seva lluita incansable de bon acadèmic per desemmascarar fal·làcies argumentals de tota mena.

Fins l’any que ve!

Que les estadístiques són un tipus més de mentides o que, en altres paraules, se’ls fa dir el que hom vol, és una qüestió prou coneguda. Que a Internet, igual que hi ha gent que aporta valor n’hi ha que es dedica a mal copiar i a vendre fum, també. Però no per sabut deixa de molestar. Permeteu-me analitzar un cas que he vist aquests dies sobre l’ús que fan les ONL de les xarxes socials.

M’arriba via RT aquest tweet de MarketingDirecto (MD): Las ONG dan una lección a las marcas en redes sociales. El titular em crida l’atenció i me’n vaig a veure la notícia. El contingut, però, em deixa de pedra. Algunes consideracions:

1) Al text no hi ha cap enllaç als estudis ni a les fonts. Els que hi ha són només a les pàgines principals de les organitzacions citades. Ooooh!

2) Rascant una mica, es veu ràpidament que l’article és una traducció d’un altre d’eMarketer. En descàrrec podem dir que al text d’eMarketer tampoc no hi ha cap enllaç als estudis, cosa que també fa dubtar de la qualitat d’aquest web.

3) La traducció és francament millorable. Només dir que el títol de l’original fa referència a social media tools, mentre que la traducció ho redueix a xarxes socials.

4) Ni eMarketer ni, per descomptat, MD indiquen quin és el grup d’ONL analitzat. Rascant una mica més, trobem l’estudi al web de la Universitat de Massachussets Darmouth, on s’hi indica que el grup estudiat és el de les 200 ONL més grans dels EUA segons Forbes.

5) L’afirmació del títol, segons la qual les ONL van per davant de les empreses, es basa en la comparativa de dos estudis: l’anteriorment indicat sobre les 200 ONL més grans i un altre realitzat per la mateixa universitat sobre les 500 empreses de més ràpid creixement (agrupades a la llista Inc. 500). Suposo que es pot discutir, però tinc la sensació que comparem peres amb xurros.

6) Donant per bo que es puguin comparar els dos grups, el titular es basa en què el 97% de les ONL fan servir algun tipus d’eina web social, contra un 80% en el cas de les empreses. I llestos! Amb aquesta única dada podem construir un titular tan pretensiós? Desconec si l’origen de la comparació ve dels propis autors dels estudis o d’eMarketer, però en tot cas em sembla del tot sensacionalista. És més, estic convençut que podríem agafar dades d’altres estudis (sinó dels mateixos) que justifiquessin el titular contrari.

El pitjor de tot plegat és que (anti)articles com aquest es repliquen amb total tranquil·litat en d’altres webs, es tuitegen i retuitegen, provocant soroll que camufla el que realment val la pena. Pel mateix interès que tenim a fer de la xarxa un espai de valor, les ONL hauríem d’afinar el nostre sentit crític quan compartim coneixement online.

Suposo que, qui més qui menys, a aquestes alçades de la pel·lícula tothom ha sentit a parlar dels Community Managers, que, dit així ràpidament, són les persones que s’encarreguen de gestionar la presència d’una empresa, institució o organització a les xarxes socials. Com tot el que és nou, la història porta la seva discussió: que si han de formar part de l’organització, que si poden ser agències externes especialitzades; que si són el futur de les relacions externes, que si és una moda com una altra; etc.

I, és clar, al tercer sector no podíem ser menys i l’onada ja ha arribat a les nostres costes, com ho demostren aquest parell d’ofertes aparegudes aquesta setmana a HacesFalta.org:

1) Administrador de págines web – comunicación

Feu clic a la imatge per veure una captura de la descripció completa.

Descripción: Administre diferentes paginas web: facebook, twitter… Recibirá información y formación necesaria, con un minimo de tres meses de permanencia. Disponibilidad de 3 horas semanales.

De seguida que he llegit aquesta breu descripció m’ha vingut al cap l’article Qui actualitza el web? que vaig escriure fa gairebé tres anys. Tinc la sensació que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Té sentit buscar un nou voluntari, que no ens coneix de res, perquè ens administri els perfils de les xarxes socials? Oh, sí, li donarem informació i formació! Però voleu dir que aquesta persona podrà respondre en nom de l’organització quan rebi qualsevol comentari a Facebook o a Twitter? O és que només estem parlant d’algú que es dedicarà a publicar? Absurd! Es tarda més a enviar un correu a una altra persona per dir-li que publiqui no sé què que a fer-ho un mateix. Em fa l’efecte que no estem entenent què vol dir tenir presència a les xarxes socials i, en conseqüència, no hem adoptat cap estratègia, limitant-nos a obrir perfils a tort i a dret. Clar que, per increïble que sembli, ara mateix hi ha 24 persones interessades en l’oferta! Qui diu que és difícil trobar voluntaris? I és que tots portem un community manager dins nostre…

2) Community manager y comunicación regional cantabria

Feu clic a la imatge per veure una captura de la descripció completa.

La descripció és molt llarga, així que podeu llegir-la directament en origen o en la captura que n’he fet.

En l’oferta anterior es demanava un community manager sense afirmar-ho explícitament i ara se’n demana un sense saber què és. Veureu que la descripció és la d’un tècnic de comunicació convencional: ni la més mínima referència a Internet ni a les xarxes socials ni a res que s’hi assembli. Però oi que mola que no vegis això de posar community manager al títol de l’oferta?

Fa uns dies vaig llegir l’article Creating Website Content: What Do Your Visitors Really Want?, escrit per Kivi Leroux Miller per al butlletí d’NTEN de juliol. Després de llegir-lo i retuitejar-lo, em va semblar que anava tan a l’essència de la cosa que valia la pena fer-ne una traducció sintètica. Aquí la teniu.

El vostre web pot ser visitat per persones molt diferents. Com us assegureu que tothom hi trobi contingut interessant i engrescador? Per fer-ho fàcil, repartim els visitants en tres grups: nous (no ens coneixen), amics (els agrada el que fem) i seguidors (els encanta el que fem).

Què espera trobar cadascú? Per estrany que soni, a cap dels tres grups els interessa veure, d’entrada, la definició de la vostra missió.

Els nous visitants

Us interessa que trobin la resposta a la seva pregunta. Si un estrany arriba al vostre web, probablement ho fa cercant la resposta a una pregunta específica sobre alguna cosa que li està passant, que ha vist a la tele, etc. Buscant, buscant, us ha trobat, pensant que tindríeu la resposta.

Quines són les tres preguntes més probables que poden haver conduït un nou visitant al vostre web? Per a algunes ONL poden ser òbvies. Si teniu un refugi d’animals, quins animals estan disponibles per adopció?. Si la vostra organització tracta una malaltia en particular, quin és el tractament?.

La millor manera d’establir una relació amb els nouvinguts no és fer un discurs sobre vosaltres mateixos, sinó respondre les seves preguntes. Aquestes són gairebé sempre programàtiques i poques vegades sobre com fer una donació, com fer voluntariat o qualsevol altra via per ajudar-vos.

Dediqueu espai a la portada i al web en general a respondre les tres grans preguntes susceptibles d’aportar nous visitants al web. Així és més probable que es facin amics, cosa que ens porta al següent grup de visitants.

Els amics

Els amics ja saben alguna cosa sobre vosaltres i en tenen una visió favorable i probablement incompleta. Expliqueu-los bones històries. Les històries són la forma més ràpida i més fàcil de recordar per explicar què feu, com ho feu, per a qui i per què.

Conteu històries de gent com ells, perquè puguin veure que ells pertanyen al vostre projecte; històries que atreguin els seus valors personals per tal que vegin com, a través vostre, poden ajudar a millorar la vida d’algú, encara que sigui en petita mesura; històries amb un to d’aventura o sorpresa, que els facin trobar un espai on fer alguna cosa més que exercir les responsabilitats habituals de la vida adulta; etc.

Això ajuda a aprendre més coses sobre el que feu, però no a través de llargues llistes de necessitats, programes i serveis. Les imatges també expliquen històries – sovint millor que les paraules – així que no oblideu les fotografies i els vídeos.

Connecteu amb els amics a través de bones històries i alguns d’ells es convertiran en grans seguidors.

Els seguidors

Els seguidos són gent que us coneix bé i que us estima. Els seguidors estan disposats a ajudar, sempre que els ho feu fàcil.

Que les crides i accions siguin clares perquè sàpiguen exactament el que poden fer per donar-vos suport, cosa que vol dir que no els hem de demanar “ajuda” o “suport.” Això és massa vague. Sigueu específics: que donin 50 € per a una campanya específica; que facin de voluntaris durant una hora; que retuitegin als seus seguidors la vostra invitació a cert esdeveniment; etc.

Potencieu que ajudin en el seu temps disponible i en la mesura de les seves possibilitats. Per poc que facin per a ells ja serà  molt. Afegiu-hi sempre el toc personal. Si us citen a Twitter o a Facebook, si responen el vostre butlletí, agraiu-ho sempre o incorporeu qualsevol altre estímul.

Integreu les comunicacions dels canals en temps real (Twitter, Facebook, etc.) al vostre web. Això reforça als visitants del web que hi sou, aquí i ara, en contacte permanent amb els seguidors.

En resum…

Mai no sabeu qui arribarà al vostre web, així que estigueu preparats. Respongueu les preguntes dels nouvinguts. Expliqueu històries als amics. Feu fàcil als seguidors interactuar amb vosaltres.

I de la missió què en fem? Per defecte, enterreu-la a la pàgina Qui som? Només si realment és una frase curta, col·loquial, que poden entendre tant el vostre veí com la seva mare, llavors potser podeu posar-la a la pàgina principal. Però només després que hagueu fet espai per a les respostes, les històries i les interaccions.

Esto refuerza a los visitantes del web que estáis presentes, aquí y ahora, en contacto permanente con los seguidores.

Fa unes setmanes vaig rebre, anunciat a bombo i plateret, el primer nombre del nou butlletí electrònic d’una entitat catalana força coneguda. Els continguts estaven prou bé i l’aspecte era correcte, però hi vaig detectar alguns elements a corregir o millorar:

1) Les imatges tardaven força a carregar-se malgrat ser més aviat petites. Vaig comprovar que les que el butlletí mostrava eren de grans dimensions i alta resolució i havien estat escalades a través dels atributs width i height de l’HTML. Això provoca, a part d’un temps de càrrega excessiu, que les imatges perdin qualitat, ja que és l’intèrpret de l’HTML qui fa l’operació de redimensió, cosa que no és la seva missió i, per tant, no fa bé.

2) La major part de les imatges estaven en tags del tipus <input type=”image”>. Els qui treballeu aquests temes ja sabeu que això fa que les imatges siguin equivalents a un botó del tipus submit per enviar les dades d’un formulari, cosa que no té cap sentit en imatges que il·lustren notícies. A més, es confon l’usuari mostrant imatges clicables que no duen enlloc.

3) Tot i que menys greu, el butlletí era mooooolt llarg. Ben bé una quinzena de notícies amb el text complet. Apostaria que la major part dels receptors no van passar de la meitat. És una bona pràctica acceptada limitar el nombre de notícies i/o mostrar-les en mode resumit, incloent, en tot cas, un enllaç al web a la notícia completa i/o a la resta de notícies.

Com que tot plegat em semblava una llàstima després de l’innegable esforç realitzat per dissenyar, crear continguts i fer l’enviament, em vaig posar en contacte amb el responsable de l’entitat per comentar-li-ho. M’ho va agrair i em va assegurar que ho faria saber a les persones que se’n feien càrrec. Des de llavors, però, he rebut tres butlletins més (freqüència quinzenal) i en tots es segueixen repetint els mateixos tres fets.

On s’ha perdut la informació? El directiu va considerar que el que jo deia no era important o, simplement, se’n va oblidar? Els responsables directes del butlletí van pensar que això eren manies del cap i no li van fer cas? En aquest cas, el responsable no es va assegurar que els errors s’havien corregit? Ningú no entenia el que jo havia comentat i no van tornar a preguntar? I, en tot cas, a qui es van encomanar per donar per bo el model inicial?

Sovint les entitats addueixen falta de pressupsot o de coneixement per no anar més enllà o per justificar qualitats relatives en algunes de les seves maneres de fer. Però moltes vegades la realitat és que s’esmercen recursos de forma ineficient, com en aquest cas. A més, com es menja que havent-ne estat advertits i no suposant cap esforç significatiu les modificacions, aquestes no s’hagin fet?

La situació és especialment greu pel fet que l’entitat és una plataforma de segon nivell. Quin exemple rebran les entitats membres? Des d’aquest blog hem recordat sovint el rol clau que les federacions i altres entitats similars tenen com a prescriptores, difusores de coneixement i de bones pràctiques, etc. En aquest cas, però, i malauradament, és ben bé al contrari.

Tenia pendent el tercer i darrer lliurament de la sèrie dedicada a valorar la capacitat de les eines 2.0 i particularment de les xarxes socials per canviar les regles de joc entre els poders clàssics (polític, econòmic, mediàtic…) i la ciutadania. Als dos primers posts (primer, segon) us vaig proposar cinc casos pràctics. En aquest darrer us en proposo un més i hi afegeixo algunes conclusions.

6)  Diputats britànics sota lupa

Data: juny/juliol 2009

Síntesi: Després d’anys de disputes legals entre activistes pro-accés a la informació i la pròpia cambra, la primavera de 2009 el parlament britànic anuncià la publicació parcial de la documentació relativa a les despeses reclamades pels diputats que havien de disposar d’una segona residència per a l’exercici de les seves funcions. Una filtració permeté al Daily Telegraph disposar de les dades completes i descobrir diversos casos d’ús fraudulent d’aquesta prerrogativa dels diputats. A continuació The Guardian digitalitzà les 450.000 pàgines i posà en marxa un web per tal que els ciutadans poguessin col·laborar en l’anàlisi i la detecció de més anomalies. S’arribaren a analitzar pràcticament la meitat de les pàgines, probablement les més rellevants, publicant-se a la premsa les troballes més destacades.

Conseqüències: Diputats dimitits, diputats imputats penalment per frau, canvis legislatius sobre accés a la informació, canvis normatius sobre despeses reclamables, etc.

Observacions: El crowdsourcing voluntari (externalització d’una tasca complexa o voluminosa per tal que sigui feta per una multitud) pot ser una eina molt potent per a desenvolupar determinades accions que ni els ordinadors ni un equip professional podrien fer per raons de temps, de capacitat o de recursos econòmics. Pel que sembla, és més fàcil, en tots els sentits, trobar 27.000 investigadors (voluntaris) que analitzin 10 pàgines cadascun que no pas 10 investigadors (professionals) que n’analitzin 27.000 per barba. La col·laboració és facilita probablement perquè no es tracta d’una simple adhesió, sinó que cada ciutadà té l’oportunitat de fer la seva aportació individual, única i complementària.

Conclusions

- L’actuació organitzada i massiva de la ciutadania a través de diferents plataformes i aplicacions disponibles a Internet (pre-existents o creades ad hoc) POT provocar un impacte rellevant i efectiu -amb conseqüències concretes i canvis permanents- sobre determinades situacions que en d’altres temps hagués costat molt més de denunciar, combatre o transformar.

- Em refermo en la idea del POT: que l’acció sigui possible no implica que sempre hagi de donar els fruits previstos i encara menys que ho hagi de fer de forma immediata. Particularment, quan la lluita o la pressió ciutadana cal que sigui mantinguda a llarg termini és important dissenyar estratègies sostenibles i evitar que la gran energia desfermada inicialment quedi ràpidament en un no-res.

- Però de la mateixa manera que no podem afirmar que Internet suposi automàticament el triomf definitiu d’una democràcia madura, no podem deixar de reconèixer que facilita l’escrutini de l’acció pública dels grans poders: empreses, administracions, mitjans de comunicació, etc. En els exemples descrits hi ha diferents mostres d’èxits notables en diferents contextos, amb diferents tipologies d’intervenció i amb un ventall d’efectes qualitativament diversos.

- Així doncs, crec que no és cap deliri dir que sí, que en certa mesura gens menyspreable la Internet que s’ha format a partir de l’aparició de les eines col·laboratives que anomenem 2.0 està suposant una transferència de poder dels actors clàssics cap a la ciutadania o, si us agrada més, un reequilibri de forces, on la impunitat dels primers, per bé que encara possible, cada cop és més difícil de mantenir.

- Per això considero fonamental que les organitzacions que fan incidència política, els moviments socials i, en general, tota la societat civil i la ciutadania, prenguin consciència del valor que suposa una Internet lliure i neutral per a la consolidació d’una societat oberta, inclusiva i veritablement democràtica.

Us deixo la segona part de les respostes al qüestionari per a la tesi doctoral de María del Mar Soria. Podeu llegir també la primera part de l’article.

¿Cómo evolucionará, desde su punto de vista, esta nueva forma de comunicar, tanto interna como externamente en las ONGs? ¿Cuáles serán las herramientas más utilizadas?

1) Racionalización y planificación

Una de las primeras consecuencias que probablemente se producirá cuando baje la marea de la novedad, es la necesidad de racionalizar, porque las ONG empiezan a darse cuenta que abrir servicios es muy sencillo pero mantenerlos activos generando impacto de algún tipo es más complejo. Y como la racionalización debe hacerse bajo algún criterio, empezará a haber verdadera planificación.

2) El rol de los gestores

Otro de los elementos que deberá evolucionar es el rol de los gestores de estas herramientas en las ONG, particularmente en el caso de la comunicación. Durante estos últimos años hemos asistido a la consolidación de la presencia de técnicos y responsables de comunicación en las organizaciones medianas y grandes, casi siempre con el objetivo de lograr aparecer en los grandes medios tradicionales generalistas y, en consecuencia, con la necesidad de controlar el mensaje que las ONG querían que estos comprendieran y publicaran.

Sin embargo, en un contexto donde las audiencias de los medios tradicionales tienden a caer y a fragmentarse y donde las vías alternativas para la expansión del mensaje pueden ser bastante más eficientes en términos de coste/impacto, el interés en la gestión de relaciones con los medios será relativizado (porque el papel de éstos como intermediarios también lo será), cediendo terreno a la gestión de las relaciones directas con los destinatarios últimos de los mensajes.

De ahí la necesidad de combinar los actuales gabinetes de prensa con los gestores de comunidad (community managers). Esta afirmación merecería una argumentación más detallada, pero simplificando un poco podría decirse que el objetivo de las ONG ya no será controlar la pureza del mensaje y lograr que los medios lo reflejen tal como fue concebido, sino promover mediante la oportuna dinamización que la base social de las organizaciones se involucre en la difusión de los propios valores, liberando y flexibilizando el mensaje concreto.

3) Nuevas aplicaciones

En cuanto a aplicaciones concretas, las que ya son de uso común lo seguirán siendo, probablemente desde una perspectiva de mayor racionalización, según decíamos anteriormente, pero asistiremos también a la incorporación de nuevas funcionalidades y modalidades de uso.

Será interesante, por ejemplo, observar de qué modo las posibilidades de geolocalización que ya ofrecen como elemento principal o complementario algunas de las aplicaciones existentes (FourSquare, Google Maps, Twitter Places, etc.) aportan valor añadido a la actuación de las ONG.

María del Mar Soria, doctoranda de la Universidad de Málaga, m’ha enviat un breu qüestionari en el marc d’un delphi que està realizant per a la seva tesi sobre la influència de la web 2.0 a les ONG. Aquí teniu les reflexions que m’ha suscitat.

Los cambios generados por la web 2.0 también han llegado a la gestión de la comunicación digital en las ONGs. ¿En qué medida han repercutido las aplicaciones 2.0 (blogs, RSS, redes sociales, etc.) en la gestión de la comunicación interna y externa de las ONGs?

1) Procesos de adopción

Las aplicaciones 2.0 han entrado en las ONG a través de diferentes canales, lo cual ha significado diferentes ritmos y modos de apropiación de las mismas. Pongamos dos casos simples para ejemplificarlo: si el responsable de comunicación de una ONG es una persona que en su esfera personal ya utilizaba algunas de estas herramientas, su introducción en la esfera profesional y, por ende, en la ONG, se realizará de forma más o menos natural. Por el contrario, si las personas que en la ONG deberían ser punta de lanza en su uso no las conocen ni sienten atracción o curiosidad por ellas y su adopción va en función de que otras ONG ya las están usando, las dificultades serán mucho mayores y los ritmos mucho más lentos.

En este sentido, el escenario no es muy diferente del que se pueda producir en el ámbito empresarial o en el de la administración pública, pero la tradicional escasez de recursos a la que se suelen enfrentar las ONG dificulta la alternativa de obtener del exterior el conocimiento o la asesoría necesarios para aprovechar adecuadamente el potencial de estas herramientas.

2) Tasa de penetración

A pesar de lo indicado anteriormente, podemos considerar que existe un alto porcentaje de ONG que están utilizando actualmente algún tipo de aplicaciones 2.0. Razonablemente, aquellas cuya puesta en marcha y comprensión tienen un coste nulo o muy bajo, tanto en dinero como en tiempo o conocimiento técnico necesario, son las de mayor uso. Es particularmente evidente el caso de redes sociales generalistas del tipo Facebook, donde abundan los perfiles, páginas, grupos y causas de ONG. Otros servicios 2.0 como los blogs o la publicación de contenidos multimedia (particularmente fotos y vídeos) también tienen un uso significativo por parte de las ONG. Siguiendo el razonamiento del apartado anterior, también en lo que a uso de herramientas concretas se refiere, se observa una distribución similar a la de otros sectores de la sociedad.

3) Planificación estratégica

Sin embargo, aunque el uso de algunas aplicaciones sea alto e incluso el porcentaje de ONG que utilizan más de una no es en absoluto despreciable, sí se observa por lo general una ausencia de planificación estratégica respecto de las mismas. En este sentido, es difícil que una ONG pueda responder con seguridad preguntas sobre los resultados esperados del uso de cada una de las herramientas, sobre la calendarización de las acciones a través de los distintos canales, sobre la particularización de los mensajes en función de los públicos o los contextos, sobre usos innovadores o diferenciados de los más evidentes, etc. El grupo mayoritario de ONG está formado por aquellas que usan de un modo más o menos indiscriminado diferentes herramientas 2.0 para hacer la mayor difusión posible de sus contenidos (noticias, proyectos, etc.).

En otras palabras, las ONG, en su mayor parte, plantean su presencia en las redes sociales y su uso de aplicaciones 2.0 especialmente en términos de notoriedad: lo importante es que más personas conozcan de su existencia y actividad, de modo que eso sea el primer paso a una futura colaboración, del tipo que sea. Sin embargo, tanto por la falta de planificación ya comentada, como por la ausencia de análisis de los datos de tráfico, uso y conversión, las ONG raramente pueden determinar en qué medida logran ese incremento de notoriedad deseado.

4) Comunicación interna / externa

Desde la perspectiva del balance interno / externo, precisamente porque el objetivo principal es el de la notoriedad, la práctica totalidad del peso se deposita en la comunicación externa. Desafortunadamente, el nivel de aprovechamiento de las posibilidades que las aplicaciones 2.0 (foros, blogs, encuestas y un largo etc.) podrían aportar en la gestión, la dinamización y la facilitación de la participación de las bases sociales existentes (incluyendo socios y donantes, trabajadores y voluntarios, beneficiarios, etc.) es muy bajo y, en muchos casos, absolutamente inexistente o limitado al envío de boletines electrónicos informativos (lo cual no puede considerarse demasiado 2.0).

Así pues, la percepción global es que la falta de estrategia lastra el potencial impacto que el uso de las aplicaciones 2.0, ya más o menos masivo, podría tener en las ONG.

5) Avances principales

Sin embargo, también existen avances significativos. Por ejemplo, el uso de blogs y otras plataformas de gestión de contenidos han permitido que las ONG puedan actualizar las novedades de sus sitios web con mucha mayor frecuencia y facilidad que anteriormente. Cada vez es menos habitual encontrar sitios totalmente desfasados en cuanto a su contenido (aunque los hay, por supuesto) e incluso organizaciones muy pequeñas que no cuentan con ningún tipo de estructura técnica profesional han tenido la posibilidad y la capacidad de poner en marcha blogs para proyectos concretos o incluso como sustitutivos de sus propios webs corporativos.

Otros casos de éxito positivos tienen que ver con la creación de redes sociales temáticas o corporativas (aprovechando la existencia de aplicaciones tipo Ning o Elgg) que han ayudado a vertebrar de forma rápida y sencilla comunidades que ya existían pero que tenían dificultades para disponer de un espacio virtual de colaboración e intercambio. Este quizás sea uno de los ámbitos en los que las ONG difieren más de otras instituciones, en positivo, en cuanto a nivel de utilidad y, por consiguiente, de aprovechamiento.

Finalmente, no podemos olvidar el incremento exponencial del activismo online facilitado por el universo 2.0. Aunque no podemos afirmar que exista un nivel mayor de compromiso individual con las organizaciones sí es cierto que ástas han podido tener repercusiones muy superiores en mensajes y campañas concretos que han circulado a toda velocidad por la red (Twitter ha impulsado también de forma especial este comportamiento), logrando, en ocasiones, impactos de incidencia política relevantes.

Ahir vaig participar a la jornada Ciber@ctivisme: les eines digitals al servei del veïnat, organitzada per la CONFAVC amb la intenció d’apropar les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i altres espais virtuals als moviments socials, particularment al teixit associatiu tradicional de l’àmbit veïnal. Anoto les idees més rellevants que s’hi van exposar i us deixo la presentació que vaig fer servir.

Evolució de les xarxes d’activisme social a Internet

En primer lloc Luis Ángel Fernández Hermana va fer un repàs a l’evolució històrica de la relació entre Internet i els moviments socials. Amb certa voluntat de provocació motivadora, comentà el fet que abans de l’aparició del web en color, Internet era un espai que les xarxes d’activisme social existents aprofitaven de manera excel·lent per organitzar-se i compartir coneixement sense necessitat d’establir relacions prèvies, en el que ell anomenà l’ús productiu d’Internet. En aquest sentit, destacà que les primeres grans mobilitzacions altermundialistes de Seattle 99 no haurien pogut produir-se sense la capacitat que Internet donava als activistes per coordinar-se i mobilitzar-se.

Per contra, denuncià que una part important dels activistes, particularment als països del sud on les infraestructures eren més dèbils, no van poder beneficiar-se de l’aparició del web sofisticat i en van quedar exclosos. Alhora, l’evolució del web com a recurs d’oci ha provocat també certa distracció de les potencialitats productives entre les xarxes activistes i un cert pas enrere en el sentit que les relacions virtuals s’estableixen molt al voltant de les relacions físiques pre-existents, a diferència del que passava quan no ens “véiem”. Finalment, la confusió actual que a nivell personal tenim entre els usos productius  i d’oci d’Internet no ajudaria a explotar-ne les millors possibilitats.

Em permeto l’atreviment de mostrar una certa discrepància d’aquesta visió relativament pessimista de l’evolució de l’activisme a Internet. En els 90 només algunes organitzacions que comptaven amb persones relativament preparades tècnicament podien fer un ús rellevant d’aquestes eines. Avui, en canvi, qualsevol entitat, moviment o col·lectiu pot transmetre els seus valors i les seves lluites amb relativa facilitat. Sí que és cert que hi ha molt més soroll i molta més dispersió, però aquests són efectes inevitables de la democratització i la universalització. Això no exclou que hi hagi encara molta feina a fer en, per exemple, aprendre a treballar en xarxa.

En una referència explícita al moviment veïnal, Fernández Hermana va fer notar que, malgrat que a Catalunya i particularment a l’àmbit metropolità aquest moviment té una riquesa i una tradició significatives, encara no ha sabut traslladar el seu valor a la xarxa i, en aquest sentit, estaria desaprofitant una important oportunitat de vertebració i de capacitat de treball col·laboratiu.

Mimètica, autodocumentació d’experiències d’èxit en el moviment veïnal

Francesc Camps, director de Vegga, va presentar Mimètica, un projecte que permetrà crear un banc de recursos per al moviment veïnal a partir de la recopilació i documentació en vídeo d’experiències d’èxit de les diferents associacions de base. D’aquesta manera, qualsevol entitat que vulgui fer processos de millora en un àmbit determinat (enfortiment institucional, relacions amb l’administració, captació de fons, etc.) podrà localitzar fàcilment les bones pràctiques que en el mateix àmbit hagin enregistrat altres organitzacions.

El sistema funciona sobre una doble base tecnològica. Els vídeos estan allotjats a Youtube mentre que al servidor web de l’aplicació hi ha les metadades que permeten segmentar i etiquetar apropiadament cadascuna de les experiències, de manera que l’accés als punts d’interès per a cada usuari sigui molt eficient.

Sens dubte és una bona idea per a conservar, gestionar i compartir coneixement, que seria fàcilment replicable en molts altres sectors del teixit associatiu. Particularment, que la informació sigui emmagatzemada en vídeo i explicada pels mateixos protagonistes en fa un material molt atractiu i de fàcil ús, alhora que incentiva als usuaris a enregistrar les seves pròpies aportacions.

Actualment el projecte està en fase de prova pilot i encara no és accessible públicament.

Eines digitals en defensa del dret a l’habitatge

Simona Levi, artista i activista, impulsora de diferents iniciatives a Internet entre les quals eXgae (assesoria especialitzada en alliberar els ciutadans dels abusos de les entitats de gestió i de la indústria cultural), repassà algunes iniciatives conegudes vinculades a l’activisme pel dret a l’habitatge i explicà com les plataformes i les eines digitals van ajudar a multiplicar-ne la difusió i a incrementar la mobilització.

Particularment, analitzà el recorregut del moviment V de Vivienda contra l’especulació immobiliària, recordant campanyes i accions com No vas a tener una casa en la puta vida o el conegut (i censurat) vídeo en què es denunciava, entre d’altres coses, el desinterès dels poders públics per garantir el dret a l’habitatge i, fins i tot, una certa connivència entre aquests i el sector immobiliari especulador.

Les xarxes socials digitals com a instrument per al reequilibri de forces

Finalment, la meva intervenció es basà en la presentació sintetitzada de casos recents d’activisme ciutadà que han tingut èxit o repercussió gràcies, parcialment o total, a l’ús de les xarxes socials digitals. Són els exemples que ja vaig detallar en la sèrie d’articles titulats El poder en mans de la ciutadania (debat, casos pràctics I i casos pràctics II) i que vaig proposar als membres del moviment veïnal com un tast de les moltes coses que es poden fer gràcies a o amb el suport d’aquestes eines, especialment pensant en què el moviment està intentant fer un esforç d’actualització i modernització de les seves formes de reivindicació i de treball en xarxa. Aquí teniu la presentació:

Aquí teniu la presentació que he fet servir aquest matí a la jornada formativa del portal Viulaterra.cat, de la Xarxa de Custòdia del Territori.

Us deixo també l’entrevista que em van fer fa uns dies per la secció A fons del portal. El titular que n’han destacat diu: “La xarxa permet compartir les vivències personals relacionades amb la custòdia del territori, i això serveix de font de motivació a altres persones”.

Ja fa temps que vull escriure un article sobre les oportunitats que la geolocalització pot oferir a les ONL, però no acabo de trobar el temps per reflexionar-ho amb la profunditat suficient. Així que mentre espero que es faci el miracle, us deixo una llista d’articles que he anat marcant darrerament sobre el tema, per si alguna entitat vol començar a fer pràctiques i necessita idees i exemples.

Per cert, per si algú s’ho troba per primera vegada, i fent-ho fàcil, la geolocalització fa referència a la possibilitat de jugar amb les coordenades físiques (latitud, longitud) de qualsevol cosa (un lloc, una adreça, un fet, un esdeveniment, etc.) de manera que aquesta informació d’ubicació serveixi per a un determinat objectiu. Un exemple conegut és la confecció de mapes de qualsevol cosa, però també podem pensar en què el nostre telèfon mòbil ens informi de coses que ens interessin en funció del lloc on ens trobem (una estació de Bicing, un restaurant que un amic ha recomanat, etc.).

Moltes aplicacions toquen la geolocalització: alguns “clàssics” com Google Maps i Earth, xarxes socials com FourSquare o Gowalla, etc. Altres eines conegudes incorporen noves funcionalitats relacionades amb això: Twitter places, Tuenti sitios, etc.

Bé, aquí la llista d’articles, i en parlem més endavant. Qui vulgui, per descomptat, pot començar a dir-hi la seva des dels comentaris. I si en teniu bons exemples d’ús, compartiu-los!

Five Simple (and Fun) Ways to Promote Nonprofits on FourSquare

4 Ways One Non-Profit Uses Location to Increase Engagement

One way nonprofits can raise money with FourSquare

How Nonprofit Groups Can Benefit from Foursquare

Non-Profit Uses Foursquare to Raise Environmental Awareness

How fundraisers could use Twitter’s new places feature

Where are your advocates? Geolocation and your nonprofit

Actualització 22/07/2010:

Who’s your mayor?

Wildlife Watch on FourSquare (National Wildlife Federation)

Actualització 29/07/2010:

10 Ways Geolocation is Changing the World

Selfish Giving Category Archives: Location-Based Cause Marketing

El dia 15 de juliol impartiré una sessió sobre TIC aplicades a la captació de fons privats particulars dins d’un curs més ampli sobre recerca de finançament organitzat per Avalon i adreçat específicament a entitats d’àmbit cultural. Serà una síntesi personalitzada dels aspectes més rellevants del curs que ja vam fer el mes passat, centrat en conèixer com les eines tecnològiques (tant les de gestió com les de comunicació online) ens poden ajudar en l’obtenció de recursos.

Si teniu o coneixeu experiències reals, reeixides o no, que creieu que poden ser d’interès per als participants, si us plau, deixeu un comentari.

Si penseu assistir al curs i voleu que tractem algun tema concret, podeu dir-ho també a través dels comentaris.

Data i hora: 15 de juliol, de 16h a 20h. (Els altres dies del curs són el 13 i el 19, a la mateixa hora)
Lloc: Casa Orlandai (Jaume Piquet, 23, Barcelona. Tocant a FGC Sarrià)

Més informació i inscripcions

La setmana passada ens vam assabentar que Fundación Chandra, tot coincidint amb el seu desè aniversari, ha canviat el seu nom de sempre i a partir d’ara es dirà Fundación Hazloposible.
Ho expliquen al seu blog, d’on extrec aquesta cita:

A partir de ahora seremos Fundación Hazloposible. Porque queremos ser la organización en la que penséis y confiéis cuando buscais cómo involucraros, cómo participar en alguna causa u ONG. Porque queremos facilitaros, aún más, distintas formas de participación en las que cada persona encuentre cómo hacer algo, por poco que sea, para construir un mundo más justo y sostenible.

Recordo que al principi el seu to em grinyolava una mica. Es notava molt la forta empremta empresarial del seu patronat fundacional i crec que els primers anys els va costar fer-se un lloc en el sector. Mica en mica, però, van anar modulant el seu discurs fins a trobar l’encaix adequat.

Crec que avui podem afirmar sense dubtes que Chandra-Hazloposible és un membre selecte dels actors que han treballat per apropar les TIC a les ONL, amb projectes prou coneguts que han ajudat a estructurar i enfortir el sector en àmbits diversos: CanalSolidari / CanalSolidario, HacesFalta, SolucionesONG, per citar els més populars.

En el seu moment també va fer una bona feina en l’àmbit de la formació el seu projecte de Laboratorio de Innovación Social, que va fer més de 100 sessions de formació d’eines web a entitats de tot l’Estat.

Crec que, per ser justos en relació a l’afirmació que feia abans, en aquest encaix filosòfic entre el món empresarial i el social en el qual crec que l’entitat es reconeix, Chandra ha sabut projectar sobre el sector el valor d’alguns dels senyals d’identitat del sector mercantil: professionalitat, bona gestió, etc. També aquesta és una aportació que cal reconèixer.

I finalment, cal dir que han sabut escollir bons professionals i bones persones, que un cop han deixat la casa (els que ho han fet) han escampat un cert aire Chandra allà on han anat, caracteritzat entre altres coses, per descomptat, per la pedagogia tecnològica com a instrument al servei de la transformació social.

M’agradaria citar explícitament els noms dels qui he conegut i ara recordo, perquè han fet bona feina i la segueixen fent, a Chandra o a d’altres llocs (i disculpeu-me si em deixo algú): en Dani Vilaró (@danivilaro), en Xosé Ramil (@arrabaldes), l’Arancha Cejudo, l’Olga Berrios (@olgaberrios), en Felipe Giner (@FelipeGiner), en Jordi de Miguel (@jordidemiguel), l’Elena Acín (@elenaacin), la Marisol García, la Marta Reina (@martareina), la Neyda Romero (@neydac), la Mar Vallecillos, etc. Encara més, l’Olga, la Ney i en Felipe són l’ànima de Masticable, una altra referència ineludible de la intersecció entre les TIC i l’activisme social.

Encara no tinc clar si he de llegir el nou nom com Haz Lo Posible o Hazlo posible… probablement la suma dels dos missatges és el que té més sentit. En tot cas, és un bon moment per agrair-los la feina feta i per desitjar que en segueixin fent molta més. Per molts anys!